(B-1120-12 REGISTRE DE LA PROPIETAT INTEL.LECTUAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA)
Josep Pérez Sànchez (Text) - Ma Núria Moreno C. (Imatge)
CAPÍTOL 1
El dia de l'enterrament estaven tots els habitants de Les Bons, pobles dels voltants i diversos personatges dels Comtats i Regnes veïns, encapçalats pel Comte Ermengol I d'Urgell amb la seva neboda Teresa d'Enteça, amics del Comte Dajor.
El Comte, ficat sobre un llit de troncs i guarnit tot el seu voltant amb flors, presentava un color de pell viu, i no era per l'embalsamatge que havien dut a terme. No semblava que els seu cos estigués sense vida, inclòs passats els sis dies de la seva mort, amb una vestimenta formosa, típica de l'edat mitjana, amb una gran espasa que li anava des dels peus fins a les mans, amb les quals agafa l'empunyadura d'or, on es veia l'emblema del Comtat de les Bons.
El Comte, ficat sobre un llit de troncs i guarnit tot el seu voltant amb flors, presentava un color de pell viu, i no era per l'embalsamatge que havien dut a terme. No semblava que els seu cos estigués sense vida, inclòs passats els sis dies de la seva mort, amb una vestimenta formosa, típica de l'edat mitjana, amb una gran espasa que li anava des dels peus fins a les mans, amb les quals agafa l'empunyadura d'or, on es veia l'emblema del Comtat de les Bons.
Els seus dos fills encapçalaven la processó, tot seguit, el fèretre del Comte, portat a espatlles de quatre guàrdies del castell i darrera, tota la resta de gent, dirigint-se cap als jardins del castell, situats a l'est, entre el castell i la capella de Sant Romà, feta construir pel besavi del Comte, on estava el panteó familiar, format únicament per quatre tombes, tres d'elles amb un làpida de pedra i al bell mig, entre les tombes i un petit sortint de pedres, un oliver centenari.
Varen enterrar-lo amb unes lectures bíbliques que el Pare Armengol, provinent del Bisbat d'Urgell, havia escollit per l'ocasió. Els quatre guàrdies varen cobrir el cos del Comte amb un llençol blanc i brodat als seus extrems amb el seu nom i any de defunció. El van introduir dins la tomba de pedra, incrustada al terra, suaument, com si d'una peça d'extrema fragilitat es tractés. La làpida era extremadament pesada, i necessitava la força de quatre cavalls per moure-la, per tancar la tomba perpètuament.
Aquella nit, tots els súbdits i familiars del Comte van vetllar la seva recambra en un silencia terrorífic. A
Aquella nit, tots els súbdits i familiars del Comte van vetllar la seva recambra en un silencia terrorífic. A
mitja nit, en Marcius, el fill gran del Comte, va aixecar-se i, sense dir res, va sortir de la recambra.
Veient aquesta actitud sobtada, en Ot, el seu germà petit, va voler seguir-lo, a una distància prudencial, per veure on anava. En Marcius va baixar les escales fins a la Sala Reial i va continuar baixant per la trampeta amagada al terra, amagada sota una gran catifa, que anava a parar als soterranis del castell.
Va quedar-se uns minuts quiet, amb la mirada al infinit, llavors en Ot va agafar-lo, amb la seva mà esquerra, per la seva espatlla dreta.
- Què fas? - Preguntà l'Ot en veu baixa – Per què has marxat? - En Marcius no va immutar-se. No va respondre. En Ot va sacsejar-lo.
- Marcius? Que fas aquí a baix? - En Ot va recordar en aquell moment les hores que varen passar tots dos, de nens, amagant-se per aquells passadissos i coneixent cadascun dels racons d'aquella zona amagada i fosca del castell, que conservava, com sempre, la fredor de l'ambient.
En Marcius va respirar profundament i va començar a girar el cap a la seva dreta.
- No hauries d'estar aquí - Va respondre en Marcius suaument i en veu baixa.
- Tu tampoc. Tothom està vetllant l'esperit del pare a la seva recambra i tu surts sense cap motiu -
- Ves-te'n. Vull estar sol - La veu d'en Marcius era tètrica, gelada. L'Ot va fer cas. Li va treure la mà de sobre l'espatlla i va tornar a pujar cap a la recambra del seu pare.
L'endemà de l'enterrament molts súbdits i pagesos de les terres de Les Bons, van portar presents als dos fills del Comte. En Ot donava les gràcies a tots, un a un, a mesura que anaven lliurant els presents, però en Marcius es mantenia callat i assegut a la cadira del qui fou el seu pare.
Molts dies van passar i en Marcius continuava sense voler parlar, tenint una actitud totalment passiva.
- Marcius, vols venir a la tomba del pare? Avui fa just un mes de la seva mort i encara no t'has dignat a
visitar-lo - va reclamar-li enutjat l'Ot. Però en Marcius no va dir res i va continuar assegut a la taula del menjador, amb el menjar encara al plat.
En Ot va anar cap al panteó sol. Mentre s'acostava va veure una silueta d'una dona asseguda als peus de la tomba del seu pare, amb els cabells i el vestit negres. Va augmentar el pas i ja estant a la vora de la noia va exclamar:
- Minva? - La Minva va girar-se de cop.
- Ot, m'has sobresaltat
- Què fas aquí sola? - Va preguntar-li l'Ot mentre s'ajupia amb el seu genoll dret al terra.
- Volia parlar amb el Comte. Necessitava parlar amb algú abans d'explicar-t'ho a tu - va respondre la
Minva baixant el cap i mantenint la mirada cap al terra.
- Què em vols explicar? La Minva va inspirar profundament i quan va acabar de treure l'aire va contestar-li.
- La mare va marxar fa molts mesos, com ja saps, i ara m'ha arribat una carta del Comtat d'Urgell, dient
que l'han trobada morta i mig enterrada als boscos de la Serra del Cadí. El cos era gairebé irreconeixible, mig menjada pels llops.
- Ho sento molt Minva - va respondre en Ot abraçant-la.
- El Comte era l'únic que m'escoltava i em donava consells, per això estic aquí - va continuar la Minva.
- Saps que jo també t'escolto, Minva - contestà l'Ot mentre es separava del cos d'ella.
- És diferent, Ot - continuant mantenint la mirada cap al terra.
- Minva! - va exclamar-li en veu suau.
- Si? – va aixecar per primera vegada la mirada del terra i va fixar-se en els ulls de l'Ot.
- Potser no és el moment més idoni, però així el pare també ho escoltarà. Vols casar-te amb mi?
- Saps que sí, Ot.
- Doncs no perdem més el temps. Ho comunicaré al Pare Armengol i no avisarem ningú, només els veïns del poble - va explicar-li l'Ot a la Minva, mentre es dibuixava un somriure a la seva cara.
- Tant ràpid? - va respondre sorpresa.
- Vols esperar més?
- No
- Llavors, és el moment
- D'acord - va acabar assentint la Minva amb un lleuger somriure.
Just a la setmana tenia lloc l'enllaç matrimonial entre l'Ot i la Minva. Tot el poble va ser convidat al dinar. L'únic que no hi va assistir va ser en Marcius, que des de la mort del seu pare cada dia estava més dèbil, i va acabar els últims quatre dies al llit, sense moure's, amb la seva pell cada vegada més pàl·lida i el seu cos cada dia més prim. Per alguna estranya raó, durant els anys següents, en Marcius va romandre al llit, sense menjar res, únicament subsistia amb la mica de beuratge d'aigua amb mel que els súbdits li donaven.
L'Ot i la Minva van començar a tenir descendència, però just quan el seu fill gran tenia dinou anys, a tot
el Comtat de Les Bons van començar a succeir fets misteriosos i tenebrosos.
CAPÍTOL 2
En Dídac havia anat a sopar a casa dels seus amics, David i Míriam, per celebrar l'aniversari de la Míriam.
Després del suculunt sopar, que va preparar el David, varen decidir anar a fer un beure per la capital, per acabar de celebrar-ho.
Feia dos anys que en Dídac va sortir-se'n d'una aventura esquitxada per l'odi i el poder. Per aquest motiu, sense que ell ho sabés, la Míriam i el David varen quadrar-ho tot perquè no pensés en aquells fets, almenys durant aquell dia.
La nit transcorria tranquil·lament. Varen estar xerrant tota la nit, en un reservat d'un pub del centre d'Andorra la Vella i planificant les pròximes vacances junts. Volien anar cap a Praga i ja estava quasi tot enllestit, els faltaven cinc mesos per marxar i només els calia fer la reserva de l'avió i hotel.
Cada any, al setembre, s'agafaven dues setmanes per viatjar els tres junts, a excepció de fa dos anys,
pels motius que en Dídac va viure.
Va ser al moment de sortir del pub quan la Míriam va trobar-se a l'Elbel, sola i recolzada a la paret, mirant
a l'infinit i sense cap jaqueta que la protegís de la frescor de l'encara refrescant primer d'abril. L'Elbel era rossa, cabells llargs i amb uns ulls verdosos, amb la pell blanquinosa i d'una estatura mitjana.
- Elbel? Què fas aquí? - Va preguntar la Míriam, fentli dos petons.
La reacció de l'Elbel va ser sobtada. És com si s'hagués despertat, de cop, d'un somni.
- Ai! Míriam, estava capficada en coses. - I va tornar-li els dos petons.
- Que estàs esperant a algú? - Va preguntar-li la Míriam.
- De fet, no. He sortit fa una estoneta, a respirar una mica d'aire. - Va respondre l'Elbel amb veu baixa.
- Vols que et portem a algun lloc? - Va demanar-li la Míriam preocupada - Nosaltres anàvem a casa del
Dídac per xerrar una mica més.
- El Dídac? - Preguntar l'Elbel estranyada.
- Sí. Mira, et presento. Elbel, Dídac; Dídac, Elbel.
- Encantat - va respondre el Dídac, fent-li dos petons.
L'Elbel es va quedar sense alè durant mil·lèsimes de segons. Aquella presència, aquell noi, la va fer transportar a un espai blanc, de descans, de tranquil·litat, de pau. Va fer una regressió, durant aquell moment, de tot els mals somnis que tenia des de feina dos anys, però d'una manera totalment diferent.
- Ho..ho..hola! - Va respondre en veu mig tallada l'Elbel.
- I el David, el meu marit - va continuar la Míriam.
- Molt de gust - va respondre més tranquil·la, donant dos petons al David.
- Vols que et portem? - va tornar a demanar la Míriam.
- Em!, doncs no ho sé. No us vull molestar i canviar els vostres plans - va respondre l'Elbel mig avergonyida.
- No ens fa res. Vols venir amb nosaltres a casa i parlem? Et veig preocupada.
- No sé.
- Va! Vine, m'has d'explicar què et passa, que fa dies que no ens veiem - La Míriam va agafar la mà de l'Elbel i es dirigiren tots quatre cap al cotxe, estacionat en un aparcament comunal de la zona.
L'Elbel i la Míriam eren companyes de feina de feia anys, quan treballaven juntes a l'oficina de Turisme,
abans que la Míriam marxés al Ministeri de Cultura.
Varen trigar tres minuts en arribar al cotxe i cinc més per arribar a casa d'en Dídac. El pis d'en Dídac estava al centre, a l'àtic d'un edifici de sis plantes, just en la delimitació entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. A aquelles hores de la nit no hi havia gaire trànsit, per això no van trigar gaire a arribar.
Varen estacionar al mateix pàrquing de l'edifici i van agafar l'ascensor fins a l'àtic.
L'Elbel no deia res, només era la Míriam qui li anava explicant coses sobre la feina i amigues en comú.
Dins de casa, en Dídac va anar a la cuina per treure quatre copes i una ampolla de vi del Penedès.
Mentre, el David va engegar la televisió. La Míriam i l'Elbel van seure al costat dret del sofà, a la vora del
gran finestral on es podia veure tota la ciutat. En Dídac va servir el vi i va tornar a la cuina per treure
quelcom per picar.
L'Elbel se'l va quedar mirant. Aquell noi l'omplia de pau, una sensació estranya.
El David i en Dídac van seure a l'altre costat del sofà, just a la part del 'chaisse-longue', mirant un canal
d'esports, començaven a comentar coses del futbol i d'altres esports. La Míriam va aprofitar llavors per
començar a fer-li preguntes a l'Elbel.
- Què et passa, Elbel? Et veig preocupada.
- No és res greu, son uns somnis que tinc des de fa cinc anys que no em deixen dormir.
- Somnis? Que potser són malsons? - Va preguntarli la Míriam una mica sobtada.
- Una cosa semblant, però és que sempre és el mateix. El pitjor és que ara ja em vénen al cap fins i
tot mentre estic desperta. M'estic tornant boja .
- Ups! Has anat al metge? No m'entenguis malament, eh?, és que si són tan seguits potser és que et passa quelcom més.
- Sí. No passa res. Però l'únic que em diuen els metges i psicòlegs és que és l'estrès de la feina.
- Et puc preguntar de què van aquests somnis? - Va demanar-li la Míriam una mica cohibida.
- Bé, no crec que surti d'aquí, a més, ja li he explicat a tanta gent i no em fan cas, que m'és ben bé igual. La
meva vida personal ha donat un tomb des que ho pateixo.
- No sortirà d'aquí i jo sí que et faré cas - Va respondre la Míriam rotundament.
- Bé, no sé com començar.
- Des del principi, com sempre - va contestar la Míriam somrient.
- Tot va començar quan vaig complir els dinou anys. Aquell mateix matí vaig despertar-me sobtadament,
te'n riuràs, però un vampir va clavar-me els seus queixals.
- Vampir? Vols dir que no has llegit massa llibres de vampirs o alguna pel·lícula d'aquest gènere? - Va
interrompre la Míriam.
- No, tot el contrari, mai m'han agradat aquestes històries. El fet és que des d'aquell dia el somni acaba igual, quan el vampir em mossega. Moltes vegades es van afegint coses a la història, però el final sempre és el mateix.
El Dídac va fer callar el David en aquell mateix moment, que explicava alguna cosa sobre un equip rival.
- I dius que cada dia és el mateix? - Va preguntar-li el Dídac a l'Elbel.
El David va picar-li de genolls a les cames del Dídac perquè callés i no s'incorporés a la conversa de les
noies.
- Sí. Als sis mesos d'estar somniant el mateix vaig decidir escriure-ho en un diari. Ja sé que és una bestiesa, però vaig llegir per internet que era una bona forma d'assumir els malsons. - Va respondre al Dídac amb un to més actiu, com si és tragués un pes de sobre.
El David va agafar la copa i s'empassà d'un glop tot el vi. Ja sabia que a partir d'aquell moment la conversa no seria únicament de noies i li quedava una bona estona per escoltar històries de fantasmes.
- I té alguna relació tot el que vas somniant? - Va preguntar en Dídac.
- Sí. A poc a poc la història es va fent més entenedora, però a la vegada més entrevessada. Surt gent nova, però no sé qui són ni quina relació tenen dins la història.
L'Elbel se sentia molt a gust explicant-li tot allò al Dídac.
- Doncs si portes cinc anys així segur que ja tens el diari amb un munt d'anotacions.
- Sí, només em queden dos fulls per acabar-lo. Però és que tot són anotacions sense cap relació, de vegades d'un parell de ratlles i d'altres, tota una plana.
- I has pogut esbrinar algun lligam entre els personatges? - Va demanar en Dídac molt interessat.
- A part del vampir que em mossega, hi ha dos homes més, que crec que tenen una relació directa, però no sé ben bé quina. A part hi ha una ombra negra molt sagnant, nocturna. Sempre que apareix és de nit i amb la lluna plena. També hi surten dues dones, però una d'elles sense rostre, és com una presència etèria. A més, últimament, han aparegut dos nois i una noia. Totes les altres imatges són de cossos sense vida estirats pels camps.
L'Elbel no parava de relatar aquelles imatges del seu subconscient, entusiasmada pel fet que en Dídac i la Míriam se l'escoltessin amb tanta atenció.
- És ben bé una típica història de vampirs, com la dels llibres i pel·lícules - Va comentar en Dídac.
- Sí, però el que no entenc és perquè ho somnio constantment. No he llegit cap llibre de vampirs, ni res semblant. Sempre m'han fet por aquestes històries. De petita la meva àvia m'explicava una història llegendària sobre un Comte, d'aquestes muntanyes, que tenia atemorits tots els habitants de la regió.
- Potser això és el que t'està produint els malsons. - Va replicar la Míriam.
- Exacte. Potser aquesta història la tenies ben guardada al cap i ara ha sorgit per algun motiu. - Va continuar dient en Dídac.
- Això ja li vaig dir al psicòleg, però el seu dictamen va ser que no hi havia cap relació.
Es van acabar l'ampolla de vi i el David ja estava adormit, estirat al racó del sofà. El cel es començava
a aclarir i tots tres ja començaven a notar els efectes de la son.
No era la primera vegada que el David i la Míriam es quedaven a dormir a casa d'en Dídac, a l'habitació
de convidats.
- Elbel, vols que et porti a casa? Si vols pots quedarte a dormir. - Va preguntar-li el Dídac amistosament.
- M'agradaria molt quedar-me, la veritat. Despertarme sola a casa em sobresaltaria més encara. - Va respondre l'Elbel amb el cap baix - A més, després de la xerrada, em penso que puc confiar en vosaltres.
- D'acord. Doncs no en parlem més. - Va exclamar en Dídac mentre s'aixecava del sofà - Si vols pots
dormir a la meva habitació i jo ja em quedo al sofà.
- Gràcies Dídac, però al sofà estic bé.
- Com vulguis.
La Míriam va despertar el David per endur-se'l a l'habitació de convidats.
En Dídac va agafar una manta i un coixí i va obrir el sofà perquè l'Elbel estigués més ampla i còmoda.
- Estàs a casa teva, qualsevol cosa que necessitis ja saps on trobar-me i si tens gana o set la cuina està
oberta les 24 hores - va dir somrient.
- Gràcies Dídac.
... CONTINUARÀ
No hay comentarios:
Publicar un comentario